dijous, 17 de març de 2011

LLENÇAR-SE AMB PARACAIGUDES


Soc una àvia de 74 anys amb sis fills, nou nets i un ictus i un amago d'infart a l'esquena, però amb unes ganes tremendes de sentir-me viva. Ara m'ha sortit l'ocasió de poder saltar amb paracaigudes i per mi ha sigut fabulós doncs podré fer realitat un dels somnis que feia temps tenia al cap. No sé això quan serà però quan surti l'oportunitat ja us ho faré saber. No crec que sigui molt tard.

Bé, doncs ja ha arribat el moment i el dia assenyalat vem anar amb el cotxe fins Ampuria Brava. Mentre hi arribàvem véiem el cel ple de puntets de colors; eren paracaigudistes que s'havien anat llençant i veure'ls, et va donant ànims per saltar. Un cop arribats i documentats vàrem anar cap el camp on instruiexen als que s'han de llençar.

En primer lloc va venir una noia i ens va donar instruccions de com ens havíem de col-locar a l'hora de baixar: -"Tireu el cos i el cap enrere, les mans creuades sobre el pit i les cames arronsades". Després de les instruccions va venir el monitor de salt que es va presentar com ARIEL-"Como el de la sirenita". A mi em va sonar com a nom de detergent o bé com el nom d'un
dels Arcàngels que vaig descobrir quan vaig estudiar parapsicologia i vaig pensar : "Bé, si no s'obre el paracaigudes l'Àngel obrirà les ales i així no ens estamparem-ja, ja, ja!- Això em va tranquil-litzar.

A l'hora convinguda vàrem pujar a l'avioneta que ens havia d'enlairar cap el cel, quan vam ser-hi tots (unes quinze persones) va alçar el vol i va anar pujant fins a quatre mil peus:
"Ens ho van assenyalar amb l'altímetre per a que n'estiguéssim segurs ".
Ja hi érem a 4.000 peus, era el punt de salt, així doncs, es va obrir la porta i..... A vall que fa baixada!. Primer va sortir un fotògraf que es va agafar amb una ma i un peu i es va quedar penjant fora l'avioneta esperant que saltés el primer, en aquell moment vaig pensar :"Si aquest s'ha penjat així encara que sigui la seva feina, a mi no em pot passar res i menys encara anant penjada d'un Àngel".

Era el meu moment, així que vàrem anar cap a la boca de la porta oberta i jo ja no recordava res de les instruccions que m'havien donat, però el monitor molt amablement em va indicar el que havi de fer i:..........ALLÀ VAAAAAAAAAA!!!".....

La primera impressió, que durà uns instants, és la falta d'aire (suposo que per la inexperiència) i de seguida una sensació d'estar en una espiral d'aire que et llença acap avall molt ràpidament, llavors el monitor et diu que estiris una sorrada del costat i gires cap a un cantó: "Això si que fa impressió", quan t'estabilitzes veus als teus peus la Badia de Roses i el Cap de Creus, després et diu que estiris la corda cap a l'altre cantó "un altre moment d'impressió" i veus Figueres que com a experiència està molt bé, però això també es pot veure per la tele sense haver d'estar tant amunt... (ja, ja, ja, és broma). L'experiència és estupenda.

Quan vam ser a baix em van dir que en la baixada lliure s'arriba als 180 km/hora i vaig pensar: "com es nota que aquí no no hi ha normes de circulació ni la Urbana".
Entre girs, bones sensacions, vistes genials i pensaments diversos s'arriba a baix, o sigui a terra, per fer'hi peu em va dir el monitor que estirés les cames endavant. En aquell moment em vaig sentir asseguda a terra i vaig notar com el monitor feia unes passes darrera meu i això és tot.
Bé, el monitor em va felicitar i em va donar dos petons: "Suposo que perquè se li havia acabat el suplici".

Així va acabar la saltada en paracaigudes. No soc una heroïna ni una agossarada sinó una persona anònima que al tenir l'ocasió i la il.lusió de poder donar-se un caprici, conscient de que ja li queda poc temps per gaudir d'allò que li agrada que és:

VIURE LA VIDA A TOPE.

Cap comentari:

Publica un comentari